Quantitat o qualitat? Frijoles camagues o remojados?

Quantitat o qualitat?

 Normalment si ens fan aquesta pregunta molts de nosaltres respondrem "qualitat" sense dubtar-ho gaire. Doncs generalment aquí a Nicaragua les coses funcionen en quantitat i no qualitat. Deixeu-me dir abans de res, que això no és sinònim de negatiu, sinó depenent de la perspectiva en què ho mirem.

 Volem que els nens vagin a l'escola: Doncs posem a 40 alumnes de cinc i sis anys en una classe; així tenim un alt percentatge de nens que van a l'escola. Però la qualitat de l'educació quina és? Això no surt a les estadístiques del Gobern. 

Però es clar, és millor que hi hagi pocs nens a classe i una bona educació mentre hi ha molts nens al carrer? o és millor que hi hagi molts nens a classe i una baixa qualitat d'educació i pocs nens al carrer?

Què en penseu vosaltres? A mi se’m fa difícil dir una de les dues opcions. Ja m’agradaria que hi hagués un equilibri i tot fos perfecte, però sembla que no és tan fàcil. Així que us animo a respondre aquesta pregunta o a pensar-hi.

Frijoles Camagues o Remojados?

Vosaltres us en rieu de mi amb el tema dels frijoles, però poca broma perquè els frijoles són vida!! Desgraciadament aquest any hi ha una gran sequera a Centro-Amèrica, això ha provocat que tota l’agricultura hagi fet figa. En conseqüència els imprescindibles frijoles han pujat de preu, tant que han triplicat el preu (de 10 córdobas la “libra” a 28 i 30 córdobas la “libra”). En vista d’aquest problema el Gobern ha inventat els "frijoles solidarios", on l’estat paga una part de la “libra”. Un dia abans un cotxe amb altaveus anuncia que l’endemá arriben els "frijoles solidarios" a la ciutat/barri o comunitat del camp, així la gent es prepara per fer una llarga cua al costat del camió i comprar els frijoles a meitat de preu. Amb tot això no deixem de banda la gran campanya publicitaria que fa el Gobern aprofitant aquestes ocasions, en alguns casos exagerada.

Doncs sí, al final somiaré amb frijoles. Quan nosaltres anem al metge i estem a la sala d’espera tothom està en silenci esperant el seu torn, com a molt hi ha alguna iaia que conversa amb alguna persona i fa safareig del que passa al barri. Aquí a Nicaragua la cosa canvia una mica. A la gent li agrada parlar i sobretot, sobretot “cotillejar”. Però... hi ha una conversa bàsica que us explico a continuació. Ahir quan estava  a la sala d’espera del metge (tinc un virus intestinal d’aquests ben agradables) va passar un home amb un sac cridant: “frijoles camagues!!!”. Òbviament el senyor venia frijoles, però venia frijoles camagues!! Què vol dir això? Doncs que són de qualitat, suaus i ben bons. Una dona es va interessar per comprar-li una lliure al veure que el preu era més baix de lo normal, però altres persones que estaven a la mateixa sala d’espera es van estranyar. Seguidament la sala d’espera del metge es va convertir en una peixateria. Tothom donava la seva opinió de si els frijoles eren camagues (bona qualitat) o remojados (baixa qualitat), tothom els tocava, s’aixecaven, miraven, es deien coses entre elles, etc... jo a 38,5 de febre m’ho mirava amb curiositat. Finalment van arribar a la conclusió que l'home els enganyava. La broma va durar uns 20 minuts ben bons.

I si us esteu fent aquesta pregunta...sí! a la sala d’espera del metge entre gent venen tot tipus de coses.

Salut!
Visca Catalunya!

TERRATRÈMOLS DE LUXE

Després d’unes gustoses visites catalanes avui us vull parlar de dos temes.

Com alguns ja sabeu, fa un parell de setmanes Nicaragua va estar en alerta vermella per terratrèmols. Va ser una sensació ben estranya quan la porta va començar a tremolar, a fer soroll i de cop i volta tot es movia, el terra, les finestres, l’aigua de la galleda... van ser pocs segons, però el terratrèmol de 6,2 a l’escala de Richter em va espantar. Tothom estava en alerta, tothom escoltava la radio, sortia al carrer a preguntar, a informar-se, etc.. però realment amb molta calma. Desgraciadament el terratrèmol no es va acabar aquí, les rèpliques van seguir durant una setmana i mitja i la zona de Managua i el Pacífic van patir les conseqüències més grans.

Per què els que menys s’ho mereixen acaben reben el més fort? Per què famílies que amb prou feines tenen un sostre ho han de perdre tot en uns instants de tremolors? És just? Segurament no. Però d’aquesta mala experiència em quedo amb una cosa: la solidaritat entre compatriotes nicaragüencs. Malgrat la pobresa d’uns i altres, malgrat les necessitats, és un país amb molta humilitat i solidaritat. Nicaragua desafortunadament ha patit molts desastres naturals, però gracies a la bona voluntat de molts ciutadans hi ha famílies que no moren de gana, que no es queden sense un sostre on aixoplugar-se... tots som persones i tots en algun moment o altre necessitem el recolzament dels veïns, no ho oblidem.

Luxe, què és el luxe? L’altre dia parlant amb el meu germà, en Guillem, ens vam formular aquesta pregunta. Què és per nosaltres el luxe? Quin luxe ens han ensenyat els nostres pares? Realment ho teníem bastant clar. El luxe que nosaltres coneixem i valorem no és una tele de pantalla de plasma, no és un cotxe descapotable, no és un xalet a primera línia de mar...el luxe que valorem és estar feliços, estar envoltats de gent que ens estima i fer allò que sentim, allò que desitgem i que ens marquem com a objectiu.

Parlant amb el Guillem jo em “queixava” de les poques comoditats que tinc aquí, però al formular-nos aquesta pregunta vaig haver de callar i reflexionar sobre això. No tinc rentadora, no tinc una porta a l’habitació, però tinc una feina que m’agrada, tinc una família que m’estima, tinc uns amics que em valoren, tinc somriures de nens i nenes, tinc un munt de coses no materials que m’omplen cada dia...què més vull?

Quin és el vostre luxe?

Visca la terra lliure!

Salut

Ambient sec, casa mullada

Hola família!

Sembla que això està mig abandonat, fa mesos que no he escrit cap entrada. No ho he fet perquè no tingui coses a explicar sinó perquè últimament tinc les hores bastant ocupades, sembla bona senyal.

Doncs després d’anar a Barcelona i tornar cap a Nicaragua m’he posat a treballar de ple amb la Sala Infantil on abans ja hi col·laborava 3 dies a la setmana. Per fer-vos un brevíssim resum del què faig allà us explico que la Sala Infantil és un espai semblant a una ludoteca on els nens i nenes poden venir a jugar, llegir i fer deures fora del seu horari escolar. La Sala està equipada amb contes, jocs de taula i bon material. Doncs la meva feina allà dins, entre el centenar de nens i nenes que hi arriben cada dia, és programar i pensar noves activitats i programes per tal que aquesta Sala no es quedi només amb el joc lliure sinó que a traves d’aquest s’hi puguin fer activitats educatives que a l’escola o en altres espais no hi tenen l’oportunitat.

La calor en aquesta època de l’any és exagerada, l’aire que corre és calent i el sol cau en picat fins a cremar-te totes les parts del cos. Sortir al carrer al migdia és un suplici. Fa mesos que no plou, que no cau ni una trista gota d’aigua i l’ambient és sec, marró i ple de pols...trobo a faltar les grans pluges, el verd de les muntanyes i les petites inundacions diàries!

Continuo amb la lluita diària contra els ratpenats, cada dia descobreixo coses noves sobre aquestes rates voladores i cada dia li trobo més inconvenients a la casa on visc...però sempre amb il·lusió.

ANÈCDOTA: l’altre dia, per variar una mica se’n va anar l’aigua durant el mig dia, jo tenia molta set i vaig anar a la pica per servir-me un got. Desafortunadament no va sortir res de l’aixeta, així que amb el cap cot vaig marxar a treballar. Era divendres a la tarda quan feliç per començar el cap de setmana vaig tornar cap a casa. Només entrar per la porta hi havia la propietària de la casa que em va saludar dient: “Joana, Joana, Joana....”. A mi em va sembla una salutació estranya venint d’ella, però no li vaig donar importància fins que vaig fer dos passos per dirigir-me a les escales i em diu: “Inundaste la casa!!”. “Com????” Vaig pensar jo, si no hi havia aigua!!!! Doncs si, el fet és que em vaig deixar l’aixeta oberta i com que no hi havia aigua jo no me’n vaig adonar...així que quan l’aigua va decidir tornar es va inundar tot, tot i tot!!...

Apa família, gaudiu d’aquesta primavera que us està arribant i no pareu de lluitar per la consulta del 9N

Catalunya lliure!

Salut,

Joana

NO A LA VIOLENCIA

“Una arma es un enemigo para su dueño”

Nicaragua, un país alegre,

un país con un gran corazón,

un país que aun las dificultades que se le presentan

le gusta celebrar los días festivos con una sonrisa en la cara.

Así empezó el fin de año.

Fin de año es una fiesta para la mayoría de gente,

las persones se preparan por la entrada de un nuevo año,

cocinan, se arreglan, se maquillan,

se ponen los mejores vestidos que tienen en el armario

y lo organizan todo para pasar un buen rato entre amigos y familiares.

Así fue como lo viví yo.

Las calles se llenan de gente,

de música, de pólvora y de fiesta.

Desgraciadamente el ambiente idílico no es para toda la noche.

En muchas ciudades y países  a menudo una fiesta de estas dimensiones

termina con problemas, discusiones o gente ebria.

Nicaragua no es una excepción.

No a la violencia,

Esto es lo que me enseñaron mis padres de pequeña,

no a la violencia.

Los pelos de punta se me ponen al escuchar

gritos, llantos, corredizas, golpes,

esto es lo que acompaña la violencia.

Así viví la las primeras horas del 2014.

¿Porque recorremos a la violencia?

¿No bastan las palabras?

¿Es un instinto animal?

¿Es la solución de los problemas? En mi opinión NO.

Festes mexicanes i nicaragüenques

Altre cop vaig volar cap un altre país, cap a Mèxic. Feia anys que tenia ganes de visitar la família catalano-mexicana i el desembre vaig tenir la oportunitat de fer-ho.

De nou vaig tenir aquella magnifica sensació de neguit abans d’agafar un avió per conèixer una nova terra. Què em torbaria a Mèxic? Hi havia gent que em deia que vigilés, que era molt perillós, d’altres que estigués tranquil·la a DF, que hi havia molta cultura, que era un país desenvolupat, que hi havia molta pobresa, que era preciós, etc. Doncs suposo que ningú i tots tenien la raó. Mèxic és un país molt gran i amb moltíssima varietat on hi pots trobar de tot. Només DF té 23 milions d’habitants i cada barri sembla una ciutat completament diferent al barri veí.

Podria explicar moltes coses de Mèxic però només us diré les dues coses que més em van impactar: en primer lloc la immensitat de la ciutat, és brutal arribar de nit amb l’avió i veure una gran extensió de llums que no s’acaben mai!!! Si no m’equivoco la ciutat de Mèxic fa 50km de punta a punta, 5 vegades més que Barcelona. Això implica que quan et mous per la ciutat i vols anar algun lloc et diguin: està a prop, a uns 10 km... Per altra banda, tots coneixem que a Mèxic els agrada molt el chile, el menjar picant. Però no em podia imaginar que fos tan exagerat. A la tau la d’un restaurat et posen 6 o 7 pots de diferents tipus de chile!! A part que li posen chile a tot tipus de menjar o beure, a la cervesa, als gelats, a la fruita, etc... si menges com un mexicà preparat perquè et surti foc de la boca, el nas i les orelles.

A part de fer el turista per la ciutat, vull agrair a la família de Mèxic i als tiets que viuen allà per la bona acollida i per fer-me sentir coma casa, va ser una molt bona experiència passar els dies de Nadal a DF.

Després d’aquests bons dies per terres Mexicanes vaig tornar cap a Nicaragua a passar el cap d’any. També va ser una experiència diferent. Vaig sopar amb la família d’una amiga i a les 12 en punt els petards van començar a explotar i vam trencar i ballar la típica pinyata. Vaig passar una bona estona i va ser divertit viure-ho diferent, però desgraciadament no tota la nit va ser de flors i violes, alguns successos a la ciutat van fer que a la matinada la festa girés la truita i tot canviés. En la pròxima entrada us ho explicaré.

Molt bon any per tots i totes, i sobretot...

Salut!

21 hiverns i 2 estius

Així és, he celebrat 21 hiverns i 2 estius. He celebrat el meu aniversari 21 cops en el fred hivern de Barcelona, 1 cop al calorós estiu de Xile i 1 cop al tròpic estiu de Nicaragua. Sempre es fa estrany ser fora de casa per aquestes dates, però sigui on sigui ho celebro amb ganes i amb noves experiències.

Se’m acumula la feina i la quantitat de coses que tinc per explicar són moltíssimes, així que avui intentaré fer petits paràgrafs amb diferents temes.

La Puríssima: petards, música i rosaris són els elements principals per aquestes festes que duran aproximadament 15 dies. El crit oficial durant tots aquests dies és: “QUIÉN CAUSA TANTA ALEGRÍA? LA IMMACULADA CONCEPCIÓN DE MARÍA!!!” “MARIA DE NICARAGUA!! NICARAGUA DE MARÍA!!” “QUE VIVA LA VIRGEN! VIVA!!” També utilitzen aquest crit per fer el que anomenen “la ·griteria” on la gent va passant per les cases cridant: “quien causa tanta alegria?” i els de dins la casa responen: “la concepción de Maria” mentre els regalen uns caramels o un plat de Marol. Però quan a la família se li ha acabat el que tenia per regalar, quan els criden: “quien causa tanta alegria?” els de la casa responen: “Se acabó lo que había!!”

Festa final de curs NADAL: divendres 13 vàrem fer la festa de final de curs a la Sala Infantil, va ser bonic veure com molts nens i nenes participaven a la festa amb representacions i nadales. Érem aproximadament unes 250 persones a la sala quan de cop i volta enmig de l’acte em fan sortir davant de tothom, tots es posen d’acord i em comencen a cantar “las mañanitas” (típica cançó nicaragüenca que es canta quan algú fa anys). Ja us podeu imaginar la meva cara vermella davant tota aquella gentada, però realment s’agreix un detall com aquest. Molt bonic.

Deixeu-me dir que em costa tenir la sensació de Nadal amb aquesta calor, pantalons curts i màniga curta.

Si-Si: finalment sembla que tenim data i pregunta per la consulta, podem estar més o menys d’acord amb les preguntes proposades, però sembla que això tira endavant, feia molts anys que esperàvem alguna cosa similar, així que no ens rendim, ni un pas enrere!! I Aquí us deixo les meves preguntes: - Torno a Barcelona? En cas afirmatiu, quan? :)

Mèxic: volar, volar i conèixer. Com sabeu aquesta és la meva passió. Afortunadament tinc la possibilitat d’anar a passar els dies de Nadal en aquest país i compartir-ho amb la família que desde fa dècades va decidir emprendre una nova vida en terres centro-americanes.

La música: la música és un element essencial a Nicaragua, tenen una cultura musical molt gran, això no vol dir que sempre sigui de qualitat, però la tenen present en tots moments. És bonic com en totes les festes hi ha bandes que toquen, com pels carrers sona la música, com els nens i nenes tenen sempre interès en cantar i ballar, com sempre fan el possible perquè la música acompanyi les activitats. El tipus de música que més sona a les festes és la bachata, la cúmbia i la salsa, però el tipus de música que escolten a l’autobús i a la radio acostumen a ser caçons romàntiques dels anys 80 i 90. L'instrument nacional de Nicaragua és la Marimba.

Tinc més temes dels que podria parlar, però com tinc poc temps, prefereixo escriure’ls amb més calma de manera que es faci més divertit i interessant a l’hora de llegir-los.

Visca Catalunya lliure...

...i com sempre SALUT!

PD: us deixo amb algunes fotos d’algunes activitats que he fet durant els últims dies amb la Sala Infantil.

Miradas impotentes

Joana, quién eres?

Que haces aquí?

Que te ha llevado a este país?

Que buscas?

Que quieres conseguir?

Camino por las calles intentando comprender

la realidad de este mundo, me cuesta alzar la cabeza

al darme cuenta de la injusticia que me rodea

y me siento impotente delante esta.

Soy culpable? Tal vez no, pero soy cómplice.

He vivido en un país que se ha aprovechado de otros,

que ha buscado la guerra ante inocentes

y ha querido ser superior ante otros.

Porque tanto egoísmo?

Porque no buscar un poco de equidad?

Porque buscamos ser mejores y superiores

a la vez que hacemos caso omiso de la pobreza?

Porque no compartir un poco?

Porque no nos interesa un mundo justo?

Las miradas de la gente se clavan

en mi cuerpo al ver algo desconocido,

algo que para muchos es la envidia

de haber nacido en un país desarrollado.

Pero, debo estar orgullosa de esto?

Debo estar orgullosa de haber participado de la injusticia?

De colaborar en la desigualdad?

Las miradas de la gente me envuelven de pensamientos…

me muestran fuerza, trabajo y esfuerzo,

pero, que hay detrás de esto?

Dolor? Impotencia? Desconocimiento?

Camino, paseo, observo y conozco.

Conozco la pobreza, la miseria, la agonía,

 la impotencia, conozco la vida, pero también la muerte.

Que he venido hacer aquí?

Quien soy yo en este país?

Tengo derecho de hacer lo que hago?

Y me pregunto: Algún día llegare a comprender

lo que realmente vive esta gente? Supongo que no..

Delante de todo esto solo que queda gritar: BASTA!!

Joana basta de tanta ignorancia y aprende,

aprende a compartir, a dar, recibir, aprende a vivir

y sobretodo aprende a alzar la mirada

delante la injusticia para combatirla

y bajar la mirada delante la miseria…

3 de diciembre del 2013, Ciudad Darío (Nicaragua)