Hola família!
Sembla que això
està mig abandonat, fa mesos que no he escrit cap entrada. No ho he fet perquè
no tingui coses a explicar sinó perquè últimament tinc les hores bastant ocupades,
sembla bona senyal.
Doncs després d’anar
a Barcelona i tornar cap a Nicaragua m’he posat a treballar de ple amb la Sala
Infantil on abans ja hi col·laborava 3 dies a la setmana. Per fer-vos un brevíssim
resum del què faig allà us explico que la Sala Infantil és un espai semblant a
una ludoteca on els nens i nenes poden venir a jugar, llegir i fer deures fora
del seu horari escolar. La Sala està equipada amb contes, jocs de taula i bon
material. Doncs la meva feina allà dins, entre el centenar de nens i nenes que
hi arriben cada dia, és programar i pensar noves activitats i programes per tal
que aquesta Sala no es quedi només amb el joc lliure sinó que a traves d’aquest
s’hi puguin fer activitats educatives que a l’escola o en altres espais no hi
tenen l’oportunitat.
La calor en aquesta
època de l’any és exagerada, l’aire que corre és calent i el sol cau en picat
fins a cremar-te totes les parts del cos. Sortir al carrer al migdia és un
suplici. Fa mesos que no plou, que no cau ni una trista gota d’aigua i l’ambient
és sec, marró i ple de pols...trobo a faltar les grans pluges, el verd de les
muntanyes i les petites inundacions diàries!
Continuo amb la
lluita diària contra els ratpenats, cada dia descobreixo coses noves sobre
aquestes rates voladores i cada dia li trobo més inconvenients a la casa on
visc...però sempre amb il·lusió.
ANÈCDOTA: l’altre
dia, per variar una mica se’n va anar l’aigua durant el mig dia, jo tenia molta
set i vaig anar a la pica per servir-me un got. Desafortunadament no va sortir
res de l’aixeta, així que amb el cap cot vaig marxar a treballar. Era divendres
a la tarda quan feliç per començar el cap de setmana vaig tornar cap a casa. Només
entrar per la porta hi havia la propietària de la casa que em va saludar dient:
“Joana, Joana, Joana....”. A mi em va sembla una salutació estranya venint d’ella,
però no li vaig donar importància fins que vaig fer dos passos per dirigir-me a
les escales i em diu: “Inundaste la casa!!”. “Com????” Vaig pensar jo, si no hi
havia aigua!!!! Doncs si, el fet és que em vaig deixar l’aixeta oberta i com
que no hi havia aigua jo no me’n vaig adonar...així que quan l’aigua va decidir
tornar es va inundar tot, tot i tot!!...
Apa família, gaudiu
d’aquesta primavera que us està arribant i no pareu de lluitar per la consulta
del 9N
Catalunya lliure!
Salut,
Joana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada