Joana, quién eres?
Que haces aquí?
Que te ha llevado a este país?
Que buscas?
Que quieres conseguir?
Camino por las calles intentando comprender
la realidad de este mundo, me cuesta alzar la
cabeza
al darme cuenta de la injusticia que me rodea
y me siento impotente delante esta.
Soy culpable? Tal vez no, pero soy cómplice.
He vivido en un país que se ha aprovechado de
otros,
que ha buscado la guerra ante inocentes
y ha querido ser superior ante otros.
Porque tanto egoísmo?
Porque no buscar un poco de equidad?
Porque buscamos ser mejores y superiores
a la vez que hacemos caso omiso de la pobreza?
Porque no compartir un poco?
Porque no nos interesa un mundo justo?
Las miradas de la gente se clavan
en mi cuerpo al ver algo desconocido,
algo que para muchos es la envidia
de haber nacido en un país desarrollado.
Pero, debo estar orgullosa de esto?
Debo estar orgullosa de haber participado de la
injusticia?
De colaborar en la desigualdad?
Las miradas de la gente me envuelven de pensamientos…
me muestran fuerza, trabajo y esfuerzo,
pero, que hay detrás de esto?
Dolor? Impotencia? Desconocimiento?
Camino, paseo, observo y conozco.
Conozco la pobreza, la miseria, la agonía,
la
impotencia, conozco la vida, pero también la muerte.
Que he venido hacer aquí?
Quien soy yo en este país?
Tengo derecho de hacer lo que hago?
Y me pregunto: Algún día llegare a comprender
lo que realmente vive esta gente? Supongo que no..
Delante de todo esto solo que queda gritar: BASTA!!
Joana basta de tanta ignorancia y aprende,
aprende a compartir, a dar, recibir, aprende a
vivir
y sobretodo aprende a alzar la mirada
delante la injusticia para combatirla
y bajar la mirada delante la miseria…
3 de diciembre del 2013, Ciudad Darío (Nicaragua)
Joana ... preciós !!!! T'ADMIRO !!!! I ho escric en majúscules perquè és així com ho sento i ho penso. Ets valenta pel pas que has fet i que nosaltres no ens atrevim, malgrat també veiem les injustícies.No sé quin serà el camí que agafaràs.... però facis el què facis serà bo. Des de sempre t'has mostrat rebel contra la riquesa, la diferència i la injustícia. Però fins aquest escrit, jo no t'ho havia sentit dir d'una forma tan potent. M'emociones. T'estimo....molt.Titó
ResponEliminaNo tinc paraules. Aquesta vegada no sóc ocurrent. No es tracta de trobar noms en la història de Catalunya com en el comentari del capítol anterior de blog que em feien trobar similituds, similituds amb el que tu vius i descobreixes a Nicaragua. Però m'emociono i penso: quanta raó te! Tu també dius BASTA!, igual com l'Arcadi ens va dir en el llibre "Diguem prou!". Si pots, llegeix "Un radiador a l'Àfrica" de Cèlia Sanz.
ResponEliminaUna abraçada enorme i segueix treballant.
mama
Joana, ets un gran exemple per mi, m'il·lusiones! Veure que comparteixes aquesta culpabilitat per haver-ho tingut sempre tot tant a l'abast, m'emociona, que vulguis dir prou. És gratificant veure que també des de l'altre banda de l'oceà poses el teu granet de sorra dia a dia per construir aquest altre món possible. També jo des d'aquí ho intento dia a dia.
ResponEliminaM'encantaria venir a compartir aquestes experiències amb tu algun dia si el temps i els estalvis m'ho permeten... Sobretot compartir aquest coneixement de la veu experta i que m'ensenyis encara més a "alzar la mirada delante la injusticia para combatirla".
Moltes gràcies per tot el que escrius, també a mi m'aportes molt,
T'estima la teva cosina peque preferida :P
Vic
Com corres Joana, t'havia fet un comentari per l'últim, però no ho vaig fer bé i s'ha quedat en res. Són pensaments que a vegades ens venen a tots, suposo, però quen hi vius envoltada dels que tenen menys, no és tan fàcil passar pàgina. Potser la culpabilitat és necessària, per reconèixer les injustícies, però potser no és la força més potent per canviar. I crec que estem davant de canvis molt més grans que ens imaginem. Espero que surtiran de la voluntat de fer justícia, de l'alegria i de la ilusió a crear quelcom totalment nou i mai vist. I veig en els pensaments i mé encara en els actes de molts de vosaltres joves que esteu cada cop més preparats i disposats d'inventar unes maneres noves d'habitar el món i de compartir tot el que hi ha. Tu amb el que ara mateix hi portes coma persona ja dónes el teu gra de sorra i sempre ha estat més valent d'anar cap al pobre que de voler ser l'amic dels rics. Gràcies, Joana.
ResponEliminaHola Juanilli.
ResponEliminaJa veig que estàs bé.
M'agrada que t'expressis des del sentiment,
És bo poder-ho explicar i ho escrius molt bé.
Rep una forta abraçada de la teva padrina. Ahhh....i passat'ho béééé.....
Joana, aquest text és increïble. Admiro la teva valentia.
ResponElimina