Festes mexicanes i nicaragüenques

Altre cop vaig volar cap un altre país, cap a Mèxic. Feia anys que tenia ganes de visitar la família catalano-mexicana i el desembre vaig tenir la oportunitat de fer-ho.

De nou vaig tenir aquella magnifica sensació de neguit abans d’agafar un avió per conèixer una nova terra. Què em torbaria a Mèxic? Hi havia gent que em deia que vigilés, que era molt perillós, d’altres que estigués tranquil·la a DF, que hi havia molta cultura, que era un país desenvolupat, que hi havia molta pobresa, que era preciós, etc. Doncs suposo que ningú i tots tenien la raó. Mèxic és un país molt gran i amb moltíssima varietat on hi pots trobar de tot. Només DF té 23 milions d’habitants i cada barri sembla una ciutat completament diferent al barri veí.

Podria explicar moltes coses de Mèxic però només us diré les dues coses que més em van impactar: en primer lloc la immensitat de la ciutat, és brutal arribar de nit amb l’avió i veure una gran extensió de llums que no s’acaben mai!!! Si no m’equivoco la ciutat de Mèxic fa 50km de punta a punta, 5 vegades més que Barcelona. Això implica que quan et mous per la ciutat i vols anar algun lloc et diguin: està a prop, a uns 10 km... Per altra banda, tots coneixem que a Mèxic els agrada molt el chile, el menjar picant. Però no em podia imaginar que fos tan exagerat. A la tau la d’un restaurat et posen 6 o 7 pots de diferents tipus de chile!! A part que li posen chile a tot tipus de menjar o beure, a la cervesa, als gelats, a la fruita, etc... si menges com un mexicà preparat perquè et surti foc de la boca, el nas i les orelles.

A part de fer el turista per la ciutat, vull agrair a la família de Mèxic i als tiets que viuen allà per la bona acollida i per fer-me sentir coma casa, va ser una molt bona experiència passar els dies de Nadal a DF.

Després d’aquests bons dies per terres Mexicanes vaig tornar cap a Nicaragua a passar el cap d’any. També va ser una experiència diferent. Vaig sopar amb la família d’una amiga i a les 12 en punt els petards van començar a explotar i vam trencar i ballar la típica pinyata. Vaig passar una bona estona i va ser divertit viure-ho diferent, però desgraciadament no tota la nit va ser de flors i violes, alguns successos a la ciutat van fer que a la matinada la festa girés la truita i tot canviés. En la pròxima entrada us ho explicaré.

Molt bon any per tots i totes, i sobretot...

Salut!

21 hiverns i 2 estius

Així és, he celebrat 21 hiverns i 2 estius. He celebrat el meu aniversari 21 cops en el fred hivern de Barcelona, 1 cop al calorós estiu de Xile i 1 cop al tròpic estiu de Nicaragua. Sempre es fa estrany ser fora de casa per aquestes dates, però sigui on sigui ho celebro amb ganes i amb noves experiències.

Se’m acumula la feina i la quantitat de coses que tinc per explicar són moltíssimes, així que avui intentaré fer petits paràgrafs amb diferents temes.

La Puríssima: petards, música i rosaris són els elements principals per aquestes festes que duran aproximadament 15 dies. El crit oficial durant tots aquests dies és: “QUIÉN CAUSA TANTA ALEGRÍA? LA IMMACULADA CONCEPCIÓN DE MARÍA!!!” “MARIA DE NICARAGUA!! NICARAGUA DE MARÍA!!” “QUE VIVA LA VIRGEN! VIVA!!” També utilitzen aquest crit per fer el que anomenen “la ·griteria” on la gent va passant per les cases cridant: “quien causa tanta alegria?” i els de dins la casa responen: “la concepción de Maria” mentre els regalen uns caramels o un plat de Marol. Però quan a la família se li ha acabat el que tenia per regalar, quan els criden: “quien causa tanta alegria?” els de la casa responen: “Se acabó lo que había!!”

Festa final de curs NADAL: divendres 13 vàrem fer la festa de final de curs a la Sala Infantil, va ser bonic veure com molts nens i nenes participaven a la festa amb representacions i nadales. Érem aproximadament unes 250 persones a la sala quan de cop i volta enmig de l’acte em fan sortir davant de tothom, tots es posen d’acord i em comencen a cantar “las mañanitas” (típica cançó nicaragüenca que es canta quan algú fa anys). Ja us podeu imaginar la meva cara vermella davant tota aquella gentada, però realment s’agreix un detall com aquest. Molt bonic.

Deixeu-me dir que em costa tenir la sensació de Nadal amb aquesta calor, pantalons curts i màniga curta.

Si-Si: finalment sembla que tenim data i pregunta per la consulta, podem estar més o menys d’acord amb les preguntes proposades, però sembla que això tira endavant, feia molts anys que esperàvem alguna cosa similar, així que no ens rendim, ni un pas enrere!! I Aquí us deixo les meves preguntes: - Torno a Barcelona? En cas afirmatiu, quan? :)

Mèxic: volar, volar i conèixer. Com sabeu aquesta és la meva passió. Afortunadament tinc la possibilitat d’anar a passar els dies de Nadal en aquest país i compartir-ho amb la família que desde fa dècades va decidir emprendre una nova vida en terres centro-americanes.

La música: la música és un element essencial a Nicaragua, tenen una cultura musical molt gran, això no vol dir que sempre sigui de qualitat, però la tenen present en tots moments. És bonic com en totes les festes hi ha bandes que toquen, com pels carrers sona la música, com els nens i nenes tenen sempre interès en cantar i ballar, com sempre fan el possible perquè la música acompanyi les activitats. El tipus de música que més sona a les festes és la bachata, la cúmbia i la salsa, però el tipus de música que escolten a l’autobús i a la radio acostumen a ser caçons romàntiques dels anys 80 i 90. L'instrument nacional de Nicaragua és la Marimba.

Tinc més temes dels que podria parlar, però com tinc poc temps, prefereixo escriure’ls amb més calma de manera que es faci més divertit i interessant a l’hora de llegir-los.

Visca Catalunya lliure...

...i com sempre SALUT!

PD: us deixo amb algunes fotos d’algunes activitats que he fet durant els últims dies amb la Sala Infantil.

Miradas impotentes

Joana, quién eres?

Que haces aquí?

Que te ha llevado a este país?

Que buscas?

Que quieres conseguir?

Camino por las calles intentando comprender

la realidad de este mundo, me cuesta alzar la cabeza

al darme cuenta de la injusticia que me rodea

y me siento impotente delante esta.

Soy culpable? Tal vez no, pero soy cómplice.

He vivido en un país que se ha aprovechado de otros,

que ha buscado la guerra ante inocentes

y ha querido ser superior ante otros.

Porque tanto egoísmo?

Porque no buscar un poco de equidad?

Porque buscamos ser mejores y superiores

a la vez que hacemos caso omiso de la pobreza?

Porque no compartir un poco?

Porque no nos interesa un mundo justo?

Las miradas de la gente se clavan

en mi cuerpo al ver algo desconocido,

algo que para muchos es la envidia

de haber nacido en un país desarrollado.

Pero, debo estar orgullosa de esto?

Debo estar orgullosa de haber participado de la injusticia?

De colaborar en la desigualdad?

Las miradas de la gente me envuelven de pensamientos…

me muestran fuerza, trabajo y esfuerzo,

pero, que hay detrás de esto?

Dolor? Impotencia? Desconocimiento?

Camino, paseo, observo y conozco.

Conozco la pobreza, la miseria, la agonía,

 la impotencia, conozco la vida, pero también la muerte.

Que he venido hacer aquí?

Quien soy yo en este país?

Tengo derecho de hacer lo que hago?

Y me pregunto: Algún día llegare a comprender

lo que realmente vive esta gente? Supongo que no..

Delante de todo esto solo que queda gritar: BASTA!!

Joana basta de tanta ignorancia y aprende,

aprende a compartir, a dar, recibir, aprende a vivir

y sobretodo aprende a alzar la mirada

delante la injusticia para combatirla

y bajar la mirada delante la miseria…

3 de diciembre del 2013, Ciudad Darío (Nicaragua)

QUÈ ÉS NORMAL?

És difícil catalogar les coses en ser normals o no. Normalment diem que quelcom és normal quan és el que pensa la majoria, però... jo ara sóc minoria i hi ha moltes coses que per mi no són normals!! Així que ho deixaré en dir que són coses estranyes i curioses per mi. A continuació us presento un parell d’anècdotes.

Bateig:

Permeteu-me començar amb una anècdota religiosa i penseu si us haguéssiu quedat igual que jo: L’altre dia vaig presenciar un bateig evangèlic o evangelista (no sé com es diu). M’hi van convidar? No, Era en una església? No. El fet és que estàvem amb uns amics a un “rancho” amb piscina sota una cabanya prenent un refresc i de cop i volta van arribar unes quaranta persones que van rodejar la piscina petita, la de nens. Un home va començar a dir unes paraules i de cop i volta amb traje, corbata i sabates incloses es va ficar poc a poc dins de la piscina fins que li va cobrir la cintura. Rere seu el van seguir 5 dones que de igual manera van entrar vestides a la piscina. Seguidament l’home va anar agafant dona per dona i les va anar remullant per batejar-les mentre  ell deia unes paraules i la resta de persones cantaven amb alegria i picant de mans. Com podeu comprendre la meva cara va ser de pasta de moniato... En canvi els amics amb qui estava no es van immutar, per ells era normal.

Noms:

A molts de vosaltres ja us he anat comentant que aquí la gent té noms ben estranys. Però bé, ho torno a escriure per persones que encara no ho coneixen.

A continuació us poso una llarga llista de noms de persones Nicaragüencs: Bayardo, Darling, Byron, Ruddy, Rommel, Leonel,  Hamilton, Hilton, Mayerling, Valeska, Oneida, Sobeyda, Jassary, Jader, Lesther, Massiel, Giuliana, Yasser, Jared, Karina, Kenya, Holman, Amaru, Inglismar, Loblan, Wendy, Josseling, Walkiria, Nayelis, Zulma, Wilder, Edwin, Gerald, Namir, Irvin, Dariel, Ariel, Isaiana, Urania, Elyasser, Olmos, Masia, Greichel, Maicol, i un llaaaaaaaaaarg etcètera.

Però, recordem que aquí és obligatori que cada persona tingui dos noms, així que imagineu-vos lo divertit que pot arribar a ser!!

Per altra banda conec uns bessons que un es diu Guillermo i l’altre William, i uns altres bessons que un es diu Dennis i l’altre Dennise home i dona respectivament, o uns germans que un es diu Leonel i l’altre Leonela... En fi, podríem estar una bona estona rient i comentant-ho.

Pròximament... més curiositats!! Espero que ho gaudiu i ho passeu bé llegint.

Salut!

“El MAR i el CEL m’ajuden a recordar-te dia a dia, allà on siguis et dic que et recordo i t’estimo”

Viatge en bus!

Des de ben petita he recorregut llargs quilòmetres dins un cotxe o un autobús, primer amb la família voltant Europa, amb el cau anant d’excursió, amb les sortides de l’escola, etc. Sempre m’ha agradat viatjar en autobús.

Els viatges en bus per Nicaragua són diferents, però m’encanten. M’agraden especialment si hi ha lloc per seure i no has d’estar embotit com en una llauna de sardines, que sovint és el que passa. Si viatges en bus a Nicaragua has de tenir molta paciència i saber que no tindràs el teu espai vital. Estaràs enganxat amb altres persones, et passaran el braç, les bosses i sacs per damunt, t’empentaran i sobretot et donaran cops de cul per passar. L’ajudant del conductor cridarà: “caminemos caminemos que al fondo hay lugar”,però tu miraràs i veuràs que no hi cap ni una agulla!!!

Cal recordar que els autobusos que s’utilitzen a Nicaragua són antics autobusos escolars dels Estats Units. Amb això vull dir que aquests autobusos vells i pintats de tots colors estan adaptats per nens, i els seients són ben estrets...on hi haurien d’anar asseguts dos nens, ara hi van dos adults...per això sovint et queda mitja nalga fora del seient.

M’agrada trobar lloc, seure al costat de la finestra i que l’aire xoqui contra la meva cara i despentini els meus cabells. Em relaxa mirar per la finestra i veure els paisatges d’aquesta terra, sentir com van variant les olors depenent per on passes; olor de camp, olor a menjar, olor a fems, olor a cremat ja que el bus és vell i de tan forçar-lo es queixa, etc. L’autobús va carregat a més no poder, va ple per dins i per fora. A dins tots som sardines, i el sostre va ple de sacs i caixes de gent que transporta verdures o alguns objectes d’un poble a un altre. Però a dins, a part de ser sardines també hi ha gallines, conills i lloros!! No és tan comú que te’ls trobis, però avui justament viatjant amb un autobús he compartit espai amb una gallina que anava a la falda d’una dona, un conill com si fos el bebè d’una altre dona i un lloro.

Passem per un poble i l’enrenou comença. El bus para a una parada i se senten crits: “papas, papas, papitaaaaaas!  Tomate, cebolla, chiltoma!!! Cajetaaaaaaaaaaaaaaaaas!! Bigoróooooooooon!! Fresco fresco frescooooo!!! Gaseosa a 10 la gaseosaaaa!! Helà helà helà agua helàaaaa!!!  El lote, el lote , el loteeeeee!! Güirila con cuajada güirilaaaa!!” Unes deu o quinze persones rodegen l’autobús i entren a dins per intentar vendre alguna cosa, et van posant les coses per davant i van preguntant: “que va a llevar?”... fins que el conductor decideix posar en marxa altre cop el bus i tots els venedors van saltant per esperar el proper que passi. És curiós que tots els venedors utilitzen el mateix to de veu per cridar allò que venen, deuen tenir demostrat que així fan més bona publicitat. Quan ja tots han sortit i l’autobús ja està en marxa, l’ajudant del conductor es queda amb la porta oberta i mig cos a fora cridant el destí del bus.

Per altra banda hi ha dos altres tipus de persones que pugen als autobusos. Uns són els venedors de medicaments i solucions màgiques i els que venen caramels o llibretes. Els altres són els predicadors. Lo curiós és que tots comencen el seu discurs amb les mateixes paraules, us poso un exemple: “muy buenos dies a todos, que dios los bendiga. Seguramente verdad, no soy la primera persona que sube a este autobús para venderles un produtco verdad, però les pido que les robe unos minutos de este día que dios nos ha regalado para ofrecerles este magnifico producto. Éste lleva las vitamines A, B, C,  a veces se venden y a veces no...XD”. Pel que fa als predicadors, et llegeixen diferents apartats de la Bíblia amb la seva reflexió.

Desgraciadament a vegades també pugen nens i nenes demanant diners per poder-se comprar el material escolar.

Finalment, dir que per viatjar en un autobús has de tenir confiança amb el conductor, tenir força , equilibri i valentia. Confiança perquè condueixen sense tenir miraments, accelerant, frenant i esquivant els obstacles que es troba per la carretera, força i equilibri per aguantar dret dins aquesta atracció i valentia per quan s’acosta la teva parada poder travessar el mar de gentada, arribar a la porta i saltar sense que l’autobús hagi parat del tot...ja que així no perden temps parant.

Per acabar volia remarcar que no existeixen parades d’autobús físiques, és a dir que has de conèixer a quines cantonades para per situar-te allà i fer-li senyals de que vols pujar.

Doncs amb tot aquest espectacle, sincerament m’encanta!! M’encanta relaxar-me una estona i observar tota aquesta gent que va i ve...m’encanta observar aquesta cultura i aquest estil de vida. En definitiva, m’encanta.

Salut!

Cada dia te'n vas a dormir sabent una cosa nova

Hola família,

Ara feia dies que no escrivia al blog, però la veritat és que no he tingut gaire temps. Com sabeu segueixo treballant amb les dues ONG’s i aquests dies hem estat bastant actius.

Amb l’Associació Jóvenes para jóvenes, a part de les activitats setmanals amb nens i nenes hem organitzat altres activitats amb altres centres. Una d’elles va ser en el “comedor de ancianos”, un espai on diàriament s’ofereix el dinar de forma gratuïta a aquells avis i àvies que per circumstàncies de la vida no tenen suficients recursos com per cobrir aquesta necessitat bàsica. Allà nosaltres vàrem passar el matí amb ells, xerrant i ballant fins l’hora del dinar. A l’hora de menjar ens vam seure tots junts per compartir aquest moment, però el més sorprenent és que la gran majora de àvies no es van menjar el dinar que se’ls oferia, sinó que se’l van guardar en una bossa per emportar-se’l a casa. La raó d’aquest fet és que s’emporten el dinar a casa per tal de compartir-lo amb els seus marits i familiars o per racionar-lo per diferents àpats. Impactant.

Una altra activitat que vam fer aquesta setmana va ser passar la tarda amb els nens i nenes de l’Hogar Escuela. Aquest centre és un internat per nens i nenes amb dèficit auditiu els quals només es comuniquen amb el llenguatge de signes. Amb ells vam passar la tarda jugant i compartint un berenar. Tot i la dificultat de comunicació amb ells, és sorprenent veure que quan hi ha ganes de compartir i passar una bona estona això no és un impediment.

Per altra banda, amb la ONG Semillas del Aprendizaje (la ludoteca) estem provant de portar a terme un nou projecte. Quan vaig arribar em van preguntar què podia aportar i que els dones algunes idees. Així que vaig pensar i els vaig proposar de treballar a partir de la metodologia basada en projectes. Aquesta la hem utilitzat tota la vida al cau i també és utilitzada per varies escoles. Perquè us feu una idea, aquesta metodologia consisteix en escollir un tema d’interès pels infants i treballar-lo durant un temps amb diferents activitats. Nosaltres hem decidit que durant el mes de Novembre treballarem “el vent”, així que estem fent activitats, manualitats, cantant cançons i llegint contes relacionats amb el vent. És un projecte pilot en aquest centre ja que mai havien treballat amb aquesta metodologia, així que haurem de valorar com està funcionant per veure si li podem donar un seguiment i un futur.

Doncs aquí acaba aquesta entrada del blog.

Salut!

L'educació, algunes coses sorprenents!

Hola família!!

Després d’un onze de setembre ple d’emocions, la vida a Nicaragua segueix amb més novetats i noves experiències.

En vista que alguns dels projectes que teníem en ment no han pogut avançar com esperàvem, no em podia quedar de braços plegats tancada a casa, així que he decidit buscar noves vies i conèixer altres feines relacionades amb la infància.  

Continuo preparant les activitats per nens i nenes de la ciutat dues tardes a la setmana al local de l’Associació Jóvenes para Jóvenes, però com us deia he començat a treballar a una altre ONG que es diu Semillas para el Aprendizaje (http://www.seedsoflearning.org/). És una ONG dels Estats Units  creada al 1991.  Aquesta està enfocada a donar suport a l’educació tant per els infants com al professorat. Té diversos projectes: construcció d’escoles, una biblioteca per donar suport als estudiants i professors, classes particulars, diversos cursos i tallers, un sistema de beques per estudiants i una sala infantil. Jo concretament estic donant suport a la sala infantil, el que nosaltres coneixem com una ludoteca. Els nens i nenes arriben a la sala infantil fora de l’horari escolar i allà tenen la possibilitat de gaudir de contes i una gran varietat de jocs de taula. A més a més un cop per setmana organitzem un taller de manualitats. Aquest espai ofereix una amplia gama de recursos didàctics que els infants poden aprofitar per gaudir i passar una bona estona amb els companys.

L’horari escolar pels infants a Nicaragua és bastant reduït, a continuació us presento breument com està organitzat el sistema educatiu:

-         - Preescolar (no obligatori): infants de 3 a 6 anys. Horari de 8h a 11.30h

-         - Primària: (1r grado, 2º, 3º, 4º, 5º, 6º) infants de 6 a 12 anys. Horari de 7h a 12h

-         - Secundària: (1r año, 2º, 3º, 4º, 5º) nois i noies de 3 a 18 anys. Horari de 7h a 12h

(He de dir que les edats són aproximades ja que no hi ha un control estricte d’aquestes).

Els estudiants poden escollir si estudiar els matins o a les tardes, els que ho fan al matí estudien de 7h a 12h i els que ho fan a la tarda estudien de 13h a 17.30h.

Per altra banda, hi ha algunes institucions que ofereixen la secundària només els caps de setmana, així que hi ha estudiants que només hi van el diumenge unes 8h. D’aquesta manera durant la setmana poden treballar, tot i que és sorprenent que només estudiïn 8 hores setmanals i facin la mateixa matèria que els que estudien 5 dies a la setmana.

Els estudiants universitaris també poden escollir l’horari de matins, tardes o caps de setmana.

L’educació a Nicaragua és gratuïta, tot i que existeix algun centre privat. Però aquí tothom té dret a anar a l’escola. A més a més existeix un bon sistema de beques perquè els alumnes puguin gaudir del material escolar necessari, encara que aquest és mínim: un uniforme, un parell de llibretes i un llapis.

Com us deia tothom té dret a anar a l’escola, però s’ha de reconèixer que la qualitat de l’educació és bastant baixa. Falta formació de professorat, compromís i recursos materials i didàctics. L’escola no acostuma a tenir material necessari pels alumnes, fins a tal punt que quan hi ha un examen els alumnes han de pagar el full de l’examen. Amb això vull dir que les escoles no disposen de cap tipus de material, i les escoles no tenen res més que les 4 parets, un sostre i cadires. Els alumnes no estudien amb llibres, sinó que només disposen d’una llibreta on el professor dicta i els alumnes copien.

Per altra banda hi ha bastant absentisme escolar, doncs no hi ha un control estricte d’aquest. Sovint els nens i nenes falten a l’escola sense cap motiu i quan arriben a la secundària alguns acaben abandonant els estudis.

Per acabar voldria comentar el fet de que no existeixen escoles bressol. Aquí a Nicaragua desgraciadament encara existeix una cultura bastant masclista on és l’home qui treballa i la dona que està a casa. D’aquesta manera la dona s’ocupa dels fills fins que aquests tenen l’edat d’entrar a l’escola a primària. Però hi ha un problema, quan la dona per necessitat també ha de treballar, què fa amb els fills? Té dues opcions: o deixar-los amb algun familiar o emportar-se’ls a la feina. Per posar-ne un exemple proper, la família que viu sota meu té una dona de fer feines amb dues filles, la gran va al preescolar, però la petita d’un any es passa el dia encaixada en un caminador mirant com la seva mare renta roba, neteja o cuina.

Personalment considero important que els fills passin llargues estones amb la seva mare o el seu pare, però la veritat m’entristeix veure com aquesta pobre criatura es passa el dia tancada en un caminador sense cap atenció ni estímul.

Per avui ho deixo aquí. Hi ha molt a parlar sobre la infància en aquest país, així que el pròxim dia continuaré.

Salut!

PD: m’he apuntat a jugar a un equip de futbol, però no se si hi podré jugar ja que per horaris em coincideix amb la feina. La veritat és que quan vaig conèixer a les noies algunes fins hi tot feien por... a una li deien “pistola”.