QUÈ ÉS NORMAL?

És difícil catalogar les coses en ser normals o no. Normalment diem que quelcom és normal quan és el que pensa la majoria, però... jo ara sóc minoria i hi ha moltes coses que per mi no són normals!! Així que ho deixaré en dir que són coses estranyes i curioses per mi. A continuació us presento un parell d’anècdotes.

Bateig:

Permeteu-me començar amb una anècdota religiosa i penseu si us haguéssiu quedat igual que jo: L’altre dia vaig presenciar un bateig evangèlic o evangelista (no sé com es diu). M’hi van convidar? No, Era en una església? No. El fet és que estàvem amb uns amics a un “rancho” amb piscina sota una cabanya prenent un refresc i de cop i volta van arribar unes quaranta persones que van rodejar la piscina petita, la de nens. Un home va començar a dir unes paraules i de cop i volta amb traje, corbata i sabates incloses es va ficar poc a poc dins de la piscina fins que li va cobrir la cintura. Rere seu el van seguir 5 dones que de igual manera van entrar vestides a la piscina. Seguidament l’home va anar agafant dona per dona i les va anar remullant per batejar-les mentre  ell deia unes paraules i la resta de persones cantaven amb alegria i picant de mans. Com podeu comprendre la meva cara va ser de pasta de moniato... En canvi els amics amb qui estava no es van immutar, per ells era normal.

Noms:

A molts de vosaltres ja us he anat comentant que aquí la gent té noms ben estranys. Però bé, ho torno a escriure per persones que encara no ho coneixen.

A continuació us poso una llarga llista de noms de persones Nicaragüencs: Bayardo, Darling, Byron, Ruddy, Rommel, Leonel,  Hamilton, Hilton, Mayerling, Valeska, Oneida, Sobeyda, Jassary, Jader, Lesther, Massiel, Giuliana, Yasser, Jared, Karina, Kenya, Holman, Amaru, Inglismar, Loblan, Wendy, Josseling, Walkiria, Nayelis, Zulma, Wilder, Edwin, Gerald, Namir, Irvin, Dariel, Ariel, Isaiana, Urania, Elyasser, Olmos, Masia, Greichel, Maicol, i un llaaaaaaaaaarg etcètera.

Però, recordem que aquí és obligatori que cada persona tingui dos noms, així que imagineu-vos lo divertit que pot arribar a ser!!

Per altra banda conec uns bessons que un es diu Guillermo i l’altre William, i uns altres bessons que un es diu Dennis i l’altre Dennise home i dona respectivament, o uns germans que un es diu Leonel i l’altre Leonela... En fi, podríem estar una bona estona rient i comentant-ho.

Pròximament... més curiositats!! Espero que ho gaudiu i ho passeu bé llegint.

Salut!

“El MAR i el CEL m’ajuden a recordar-te dia a dia, allà on siguis et dic que et recordo i t’estimo”

Viatge en bus!

Des de ben petita he recorregut llargs quilòmetres dins un cotxe o un autobús, primer amb la família voltant Europa, amb el cau anant d’excursió, amb les sortides de l’escola, etc. Sempre m’ha agradat viatjar en autobús.

Els viatges en bus per Nicaragua són diferents, però m’encanten. M’agraden especialment si hi ha lloc per seure i no has d’estar embotit com en una llauna de sardines, que sovint és el que passa. Si viatges en bus a Nicaragua has de tenir molta paciència i saber que no tindràs el teu espai vital. Estaràs enganxat amb altres persones, et passaran el braç, les bosses i sacs per damunt, t’empentaran i sobretot et donaran cops de cul per passar. L’ajudant del conductor cridarà: “caminemos caminemos que al fondo hay lugar”,però tu miraràs i veuràs que no hi cap ni una agulla!!!

Cal recordar que els autobusos que s’utilitzen a Nicaragua són antics autobusos escolars dels Estats Units. Amb això vull dir que aquests autobusos vells i pintats de tots colors estan adaptats per nens, i els seients són ben estrets...on hi haurien d’anar asseguts dos nens, ara hi van dos adults...per això sovint et queda mitja nalga fora del seient.

M’agrada trobar lloc, seure al costat de la finestra i que l’aire xoqui contra la meva cara i despentini els meus cabells. Em relaxa mirar per la finestra i veure els paisatges d’aquesta terra, sentir com van variant les olors depenent per on passes; olor de camp, olor a menjar, olor a fems, olor a cremat ja que el bus és vell i de tan forçar-lo es queixa, etc. L’autobús va carregat a més no poder, va ple per dins i per fora. A dins tots som sardines, i el sostre va ple de sacs i caixes de gent que transporta verdures o alguns objectes d’un poble a un altre. Però a dins, a part de ser sardines també hi ha gallines, conills i lloros!! No és tan comú que te’ls trobis, però avui justament viatjant amb un autobús he compartit espai amb una gallina que anava a la falda d’una dona, un conill com si fos el bebè d’una altre dona i un lloro.

Passem per un poble i l’enrenou comença. El bus para a una parada i se senten crits: “papas, papas, papitaaaaaas!  Tomate, cebolla, chiltoma!!! Cajetaaaaaaaaaaaaaaaaas!! Bigoróooooooooon!! Fresco fresco frescooooo!!! Gaseosa a 10 la gaseosaaaa!! Helà helà helà agua helàaaaa!!!  El lote, el lote , el loteeeeee!! Güirila con cuajada güirilaaaa!!” Unes deu o quinze persones rodegen l’autobús i entren a dins per intentar vendre alguna cosa, et van posant les coses per davant i van preguntant: “que va a llevar?”... fins que el conductor decideix posar en marxa altre cop el bus i tots els venedors van saltant per esperar el proper que passi. És curiós que tots els venedors utilitzen el mateix to de veu per cridar allò que venen, deuen tenir demostrat que així fan més bona publicitat. Quan ja tots han sortit i l’autobús ja està en marxa, l’ajudant del conductor es queda amb la porta oberta i mig cos a fora cridant el destí del bus.

Per altra banda hi ha dos altres tipus de persones que pugen als autobusos. Uns són els venedors de medicaments i solucions màgiques i els que venen caramels o llibretes. Els altres són els predicadors. Lo curiós és que tots comencen el seu discurs amb les mateixes paraules, us poso un exemple: “muy buenos dies a todos, que dios los bendiga. Seguramente verdad, no soy la primera persona que sube a este autobús para venderles un produtco verdad, però les pido que les robe unos minutos de este día que dios nos ha regalado para ofrecerles este magnifico producto. Éste lleva las vitamines A, B, C,  a veces se venden y a veces no...XD”. Pel que fa als predicadors, et llegeixen diferents apartats de la Bíblia amb la seva reflexió.

Desgraciadament a vegades també pugen nens i nenes demanant diners per poder-se comprar el material escolar.

Finalment, dir que per viatjar en un autobús has de tenir confiança amb el conductor, tenir força , equilibri i valentia. Confiança perquè condueixen sense tenir miraments, accelerant, frenant i esquivant els obstacles que es troba per la carretera, força i equilibri per aguantar dret dins aquesta atracció i valentia per quan s’acosta la teva parada poder travessar el mar de gentada, arribar a la porta i saltar sense que l’autobús hagi parat del tot...ja que així no perden temps parant.

Per acabar volia remarcar que no existeixen parades d’autobús físiques, és a dir que has de conèixer a quines cantonades para per situar-te allà i fer-li senyals de que vols pujar.

Doncs amb tot aquest espectacle, sincerament m’encanta!! M’encanta relaxar-me una estona i observar tota aquesta gent que va i ve...m’encanta observar aquesta cultura i aquest estil de vida. En definitiva, m’encanta.

Salut!

Cada dia te'n vas a dormir sabent una cosa nova

Hola família,

Ara feia dies que no escrivia al blog, però la veritat és que no he tingut gaire temps. Com sabeu segueixo treballant amb les dues ONG’s i aquests dies hem estat bastant actius.

Amb l’Associació Jóvenes para jóvenes, a part de les activitats setmanals amb nens i nenes hem organitzat altres activitats amb altres centres. Una d’elles va ser en el “comedor de ancianos”, un espai on diàriament s’ofereix el dinar de forma gratuïta a aquells avis i àvies que per circumstàncies de la vida no tenen suficients recursos com per cobrir aquesta necessitat bàsica. Allà nosaltres vàrem passar el matí amb ells, xerrant i ballant fins l’hora del dinar. A l’hora de menjar ens vam seure tots junts per compartir aquest moment, però el més sorprenent és que la gran majora de àvies no es van menjar el dinar que se’ls oferia, sinó que se’l van guardar en una bossa per emportar-se’l a casa. La raó d’aquest fet és que s’emporten el dinar a casa per tal de compartir-lo amb els seus marits i familiars o per racionar-lo per diferents àpats. Impactant.

Una altra activitat que vam fer aquesta setmana va ser passar la tarda amb els nens i nenes de l’Hogar Escuela. Aquest centre és un internat per nens i nenes amb dèficit auditiu els quals només es comuniquen amb el llenguatge de signes. Amb ells vam passar la tarda jugant i compartint un berenar. Tot i la dificultat de comunicació amb ells, és sorprenent veure que quan hi ha ganes de compartir i passar una bona estona això no és un impediment.

Per altra banda, amb la ONG Semillas del Aprendizaje (la ludoteca) estem provant de portar a terme un nou projecte. Quan vaig arribar em van preguntar què podia aportar i que els dones algunes idees. Així que vaig pensar i els vaig proposar de treballar a partir de la metodologia basada en projectes. Aquesta la hem utilitzat tota la vida al cau i també és utilitzada per varies escoles. Perquè us feu una idea, aquesta metodologia consisteix en escollir un tema d’interès pels infants i treballar-lo durant un temps amb diferents activitats. Nosaltres hem decidit que durant el mes de Novembre treballarem “el vent”, així que estem fent activitats, manualitats, cantant cançons i llegint contes relacionats amb el vent. És un projecte pilot en aquest centre ja que mai havien treballat amb aquesta metodologia, així que haurem de valorar com està funcionant per veure si li podem donar un seguiment i un futur.

Doncs aquí acaba aquesta entrada del blog.

Salut!

L'educació, algunes coses sorprenents!

Hola família!!

Després d’un onze de setembre ple d’emocions, la vida a Nicaragua segueix amb més novetats i noves experiències.

En vista que alguns dels projectes que teníem en ment no han pogut avançar com esperàvem, no em podia quedar de braços plegats tancada a casa, així que he decidit buscar noves vies i conèixer altres feines relacionades amb la infància.  

Continuo preparant les activitats per nens i nenes de la ciutat dues tardes a la setmana al local de l’Associació Jóvenes para Jóvenes, però com us deia he començat a treballar a una altre ONG que es diu Semillas para el Aprendizaje (http://www.seedsoflearning.org/). És una ONG dels Estats Units  creada al 1991.  Aquesta està enfocada a donar suport a l’educació tant per els infants com al professorat. Té diversos projectes: construcció d’escoles, una biblioteca per donar suport als estudiants i professors, classes particulars, diversos cursos i tallers, un sistema de beques per estudiants i una sala infantil. Jo concretament estic donant suport a la sala infantil, el que nosaltres coneixem com una ludoteca. Els nens i nenes arriben a la sala infantil fora de l’horari escolar i allà tenen la possibilitat de gaudir de contes i una gran varietat de jocs de taula. A més a més un cop per setmana organitzem un taller de manualitats. Aquest espai ofereix una amplia gama de recursos didàctics que els infants poden aprofitar per gaudir i passar una bona estona amb els companys.

L’horari escolar pels infants a Nicaragua és bastant reduït, a continuació us presento breument com està organitzat el sistema educatiu:

-         - Preescolar (no obligatori): infants de 3 a 6 anys. Horari de 8h a 11.30h

-         - Primària: (1r grado, 2º, 3º, 4º, 5º, 6º) infants de 6 a 12 anys. Horari de 7h a 12h

-         - Secundària: (1r año, 2º, 3º, 4º, 5º) nois i noies de 3 a 18 anys. Horari de 7h a 12h

(He de dir que les edats són aproximades ja que no hi ha un control estricte d’aquestes).

Els estudiants poden escollir si estudiar els matins o a les tardes, els que ho fan al matí estudien de 7h a 12h i els que ho fan a la tarda estudien de 13h a 17.30h.

Per altra banda, hi ha algunes institucions que ofereixen la secundària només els caps de setmana, així que hi ha estudiants que només hi van el diumenge unes 8h. D’aquesta manera durant la setmana poden treballar, tot i que és sorprenent que només estudiïn 8 hores setmanals i facin la mateixa matèria que els que estudien 5 dies a la setmana.

Els estudiants universitaris també poden escollir l’horari de matins, tardes o caps de setmana.

L’educació a Nicaragua és gratuïta, tot i que existeix algun centre privat. Però aquí tothom té dret a anar a l’escola. A més a més existeix un bon sistema de beques perquè els alumnes puguin gaudir del material escolar necessari, encara que aquest és mínim: un uniforme, un parell de llibretes i un llapis.

Com us deia tothom té dret a anar a l’escola, però s’ha de reconèixer que la qualitat de l’educació és bastant baixa. Falta formació de professorat, compromís i recursos materials i didàctics. L’escola no acostuma a tenir material necessari pels alumnes, fins a tal punt que quan hi ha un examen els alumnes han de pagar el full de l’examen. Amb això vull dir que les escoles no disposen de cap tipus de material, i les escoles no tenen res més que les 4 parets, un sostre i cadires. Els alumnes no estudien amb llibres, sinó que només disposen d’una llibreta on el professor dicta i els alumnes copien.

Per altra banda hi ha bastant absentisme escolar, doncs no hi ha un control estricte d’aquest. Sovint els nens i nenes falten a l’escola sense cap motiu i quan arriben a la secundària alguns acaben abandonant els estudis.

Per acabar voldria comentar el fet de que no existeixen escoles bressol. Aquí a Nicaragua desgraciadament encara existeix una cultura bastant masclista on és l’home qui treballa i la dona que està a casa. D’aquesta manera la dona s’ocupa dels fills fins que aquests tenen l’edat d’entrar a l’escola a primària. Però hi ha un problema, quan la dona per necessitat també ha de treballar, què fa amb els fills? Té dues opcions: o deixar-los amb algun familiar o emportar-se’ls a la feina. Per posar-ne un exemple proper, la família que viu sota meu té una dona de fer feines amb dues filles, la gran va al preescolar, però la petita d’un any es passa el dia encaixada en un caminador mirant com la seva mare renta roba, neteja o cuina.

Personalment considero important que els fills passin llargues estones amb la seva mare o el seu pare, però la veritat m’entristeix veure com aquesta pobre criatura es passa el dia tancada en un caminador sense cap atenció ni estímul.

Per avui ho deixo aquí. Hi ha molt a parlar sobre la infància en aquest país, així que el pròxim dia continuaré.

Salut!

PD: m’he apuntat a jugar a un equip de futbol, però no se si hi podré jugar ja que per horaris em coincideix amb la feina. La veritat és que quan vaig conèixer a les noies algunes fins hi tot feien por... a una li deien “pistola”.

Catalunya el meu país

11 de setembre de 2012, manifestació històrica per Catalunya on milers de persones es concentren a la Ciutat de Barcelona per expressar el seu pensament en relació a la independència de Catalunya.

11 de setembre de 2013, centenars de milers de persones s’uneixen les mans per crear una cadena humana de 420km que travessi tot un país sencer, Catalunya.

Sincerament no tinc paraules per explicar el que ahir vaig sentir quan a la nit, després de passar un dia de burocràcia per la capital de Nicaragua, vaig arribar a casa i vaig mirar el facebook i les notícies dels diaris digitals. Aquella sensació d’enyorança de la teva pròpia terra estava dins del meu cos, però veure la força i el sentiment de lluita d’un poble...espectacular, no tinc paraules.

També ha estat espectacular veure com hi ha hagut moltes ciutats del món que han col·laborat en la via catalana, Managua (Nicaragua) una d’elles.

No puc dir res més que gràcies a tots per fer possible un acte que ha arribat a tot el món. Ara però no ens podem aturar i no podem deixar que el govern de Catalunya afluixi els motors, ans al contrari, hem de continuar lluitant fins el final.

Doncs després d’una mica de llagrimeta, com a cada entrada ara us explico alguna curiositat d’aquest preciós país, Nicaragua.

El que ara us explicaré va especialment dirigit a les noies. Si alguna noia té la moral baixa i necessita que li tirin algun “piropo” que no dubti en venir a Nicaragua, aquí cada 50 metres que caminis hi haurà un home que et dirà alguna cosa. L’altre dia els vaig contar, i després de caminar un recorregut de 6 carrers, van haver-hi 6 persones que em varen dir alguna cosa. Si us sóc sincera, ara faig broma, però en realitat és una cosa molt incomoda ja que vas tranquil·lament pel carrer i no saps on mirar quan algun home sigui de l’edat que sigui et llança un comentari. Són persones d’entre 14 i 70 anys que no tenen problema en mirar-te de dalt a baix. El problema que hi ha és que algunes d’aquestes persones van acompanyades de nens i nenes quan et fan algun comentari, no tenen cap mena d’escrúpols. D’aquesta manera els més petits aprenen dels adults... doncs bé, aquesta és una anècdota no tant agradable, però no deixa de ser una realitat. (Aquesta és la meva humil opinió, però pot ser que hi hagi noies que això els agradi).

VISCA CATALUNYA! ENDAVANT!

"Suma i sigue"

Hola família,

Després d’alguns dies torno a actualitzar el blog.

Si em permeteu començaré amb una anècdota una mica desagradable. Cada nit, i sinó cada dos nits, entren un o dos ratpenats a la casa, si, si, ratpenats. Poden semblar unes petites criatures indefenses però permeteu-me ser vulgar i dir que és absolutament “asquerós”, que m’espanten, em poso a suar i a córrer per la casa per amagar-me- ells comencen a volar donant voltes i són tan burros que van xocant amb tot el que es troben... així passa una estona fins que finalment troben la finestra per sortir... creieu-me que és horrible!!

La veritat és que no hi ha moltes novetats, doncs he estat malalta tota la setmana. Alguna infecció o algun bitxo m’ha fet estar amb febre una setmana sencera, de fet encara estic amb febre.. sembla que és Dengue.

Doncs a continuació us intentaré fer un breu resum de com avancen els diferents projectes que hi ha en marxa!

Pel que fa a la creació de la ONG Jóvenes Para Jóvenes ja vam tenir una reunió on es va escollir la junta directiva i es va elaborar l’acte constitutiva. Aquest és el primer pas que s’havia de fer.

Pel que fa a les activitats amb nens i nenes de la ciutat funcionen molt bé. Val a dir que s’ha de tenir paciència i saber-los portar, doncs a vegades no estan acostumats a tenir unes normes i s’ha d’intentar buscar un equilibri per marcar-los uns límits. Són nens i nenes que venen de diferents punts del municipi, normalment han de caminar entre 20 i 30minuts per arribar i lo curiós és que només tenen 9 i 10 anys i venen sols per la carretera. Però a part d’això són encantadors, amb moltes ganes de passar-ho bé, riure i divertir-se.

En quant a l’estudi sobre la joventut de la ciutat aquests dies ha estat aturat ja que necessitava un permís de la delegada del ministeri d’educació per treure diversa informació i algunes dades. Així que no serà fins aquesta setmana que hi pugui tornar a recollir el material necessari per processar la informació que necessitem.

Per una altra banda, l’altre dia una noia, que sabia que m’agrada el futbol, em va proposar d’anar a una comunitat rural a crear un equip de futbol femení i entrenar-les. Em va fer gràcia que m’ho proposessin, així que quan em recuperi d’aquesta febre aniré un dia a veure si tira endavant o no. El problema és que és una comunitat aproximadament a 45 minuts de la ciutat i de difícil accés.

I finalment per acabar l’escrit d’avui, com sempre us explico alguna cosa relacionada amb la cultura i costums del país. Doncs aquí els horaris que es porten són molt diferents als de Barcelona i Catalunya, podríem dir que són més semblants als del nord d’Europa. Els galls canten a quarts de quatre de la matinada i la gent es desperta entre cinc i sis (el sol surt una mica abans de les cinc). A les 6.30 en punt els veïns posen la radio a tot drap... La gent no té cap problema per trucar per telèfon a les 7 del matí!! Les feines i les escoles comencen a les set del matí, a les 12 es dina i cap a les 6 de la tarda es sopa. I finalment la gent va a dormir cap a les 9 del vespre (el sol es pon cap a les sis de la tarda)... a no ser que no tinguis res a fer, el qual per desgràcia hi ha bastanta gent que no té res a fer.

Per últim m’agradaria animar a tothom ha anar a la Via Catalana, doncs s’ha fet una gran feina a moltes ciutats del món (inclòs Nicaragua, per desgràcia estava malalta i no hi vaig poder anar), ara és el torn de Catalunya, de la nostra terra, el nostre poble i el nostre país! Ànims!

Espero que els meus escrits no es facin repetitius i que podeu gaudir d’una part del que jo estic vivint.

Salut,

VISCA CATALUNYA LLIURE

Més projectes...

Hola Família!

Torno a aprèixer per explicar-vos noves aventures, però sobretot per explicar-vos nous projectes i nous plans.

Per aquuestes terres tot segueix sobre rodes, cada dia conec coses noves d'aquest pais, aquesta cultura i aquesta societat. Realment estic aprenent molt d'aquesta gent, com ja us he anat comentant tenen un ritme de vida molt diferent la nostre i tenen molts costums i maneres de fer que per mi son ben curiosos! Els noms, el menjar, els cavalls pels carrers, les gallines, la gent que ven verdures o begudes, etc etc... Però si voleu continuar llegint, ara us explico una mica el projecte i els plans que tinc en ment.

Doncs el grup de joves on estic col·laborant  es vol convertir n ONG legal i per tant aconseguir la personeria juridica, això implica tot un procés legal que es pot dilatar a mesos. L'altre dia vam tenir una reunió per començar a engegar tot el procés, dividir-nos en grups i començar a treballar alguns temes essencials i formals per la nova ONG. A més a més haurem d'assistir a unes formacions que ens guiaran al llarg del procés i ens explicaran tot alò que és necessari.

Al mateix moment que engeguem aquest projecte estem començant a elaborar un diagnòstic (estudi) sobre la juventut a la ciutat i les zones rurals dels voltants. Això implica treballar molts àmbits com són la educació, la sanitat, les situacions familiars, socioeconòmiques, la situació laboral, etc. És per això que m'han preguntat si vull col·laborar amb ells en l'àmbit de l'educació i de les situacions familiars. Així que ja m'he posat les piles i ja he anat al ministeri d'educació de a ciutat (un lloc que sembla una granja amb un parell de taules) per començar-me a informar!

Això són temes que estem engegant desde el grup de Joves. Però per altra banda si és possible m'agradaria encara fer una tercera cosa... m'aggradaria donar vida a una biblioteca municipal que està mig morta. Esta oberta i té un bibliotecari, però amb prou feines té recursos i nens que hi arriben. Doncs la meva idea, és rehabilitar-la i crear un programa perquè els nens i nenes i `puguin arribar i donar-li ús propi de biblioteca. Prò aquest és un tema més complicat que depen de l'ajuntament i que per tant és lent... però a veure si hi puc fer alguna coseta.

Com veieu, són projectes llargs que requereixen d'una certa durada... per tant si tot va bé, allargo la meva estadía a Nicaragua!

Salut per tots!

(perdoneu si hi ha faltes d'ortografia però no tinc temps de revisar XD)