Pels que sou de cau, ja sabeu quin és l’origen d’aquesta frase. Pels que no ho sou, podeu buscar al Google: Xarbot en moviment!
Doncs com molt bé diu el títol d’aquesta entrada, això s’està acabant, això de Xile arriba a la seva fi i amb ella m’emporto molts records. El dia que vaig arribar no coneixia res d’aquest país desconegut ni a ningú, però poc a poc em vaig anar situant, vaig anar coneixent gent, llocs i recons de la ciutat i la zona.
Era Nadal del 2010 quan vaig rebre la notícia que m’havien acceptat per anar a estudiar a Xile. Estava a l’altre punta del món, a Àsia amb els germans. La decisió de marxar de Catalunya durant un temps no va ser fàcil, i per això he d’agrair als meus dos germans, Guillem i Ferran els quals ells han viscut fora de casa durant un temps i, em van animar a emprendre aquesta experiència. Aquí he descobert i he après a viure lluny dels meus.
Abans de marxar, la meva mare i el Guillem sempre em deien: Ves a Xile, que t’anirà bé per aprendre a parlar castellà! I si, crec que l’he millorat tot i que a vegades faci algunes “catalanades”. A més a més s’ha de tenir en compte que els xilens no és que parlin d’allò més bé.
Per acabar la meva estada a Xile què millor que fer un viatge! Com molts sabeu, per mi, viatjar és una de les coses més boniques que hi ha, et dóna la oportunitat de conèixer, descobrir, aprendre i veure coses que no tens la oportunitat de veure a casa teva. Amb el viatge que m’espera no em quedaré curta, i què millor que passar el teu aniversari a la Patagònia, el cul del món!!
Crec que aquesta serà la meva última entrada al blog, si més no des de Xile... potser no la última entrada ja que intentaré continuar escrivint sobre totes aquelles coses que faci o que pensi que poden ser interessants de compartir amb els altres.
Dons per acabar deixo una frase que tots hauríem de tenir en compte, sobretot quan veiem que alguna cosa no ens funciona: “NO ES POT MESURAR L'ÈXIT SENSE HAVER FALLAT ABANS”
VOLANT, VOLANT HE VIST (un país del sud…)
SEMPRE AMUNT! i sempre amb tu.
Joana
PD: se que aquesta entrada no està gaire elaborada, però no tinc gaire temps per escriure, demà agafo el vol per anar al sud i he de recollir tota la casa i deixar-ho tot buit!!
Que guai Joana. És lleig dir-ho però no havia entrat a aquest blog fins avui. I m'he fet "seguidor" i tot jej. Aviam quan tornes i ens expliques tot això en persona, que és una experiència increïble i segur que n'has aprés un munt. Que acabi bé el viatge!
ResponEliminaVinga tu! Foteli més encara, no pares de viatjar, això no és just!!!! Em fas una enveja de collins... I jo aqui a Barcelona mort de fàstic, treballant i poc més. No fa ni fred.
ResponEliminaLa veritat és que no tinc ganes de que tornis, i no pel fet que no et vull veure, sino perquè posaràs fi a l'experiència més brutal de la teva vida, un punt on no hi ha retorn, i tot quedarà en el record. És preciós i trist a la vegada, i amb el temps sembla un somni. Una abraçada gegantina germanetalamésguapadelmónsencer!!!! Que tinc miiiiiiiiiiiiiil ganes de veuret, una altra abraçada!!!!!!!!!!!!
Joana ja et vaig escriure fa pocs dies que disfrutessis cada segon del què et queda.... perquè aquestes vivències no es repeteixen. Ni tindrem la mateixa edad, ni ho ferem amb les mateixes persones, ni seran iguals el temps, la situació, el moment, l'estat d'ànim, etc....
ResponEliminaEstic content per tu i perquè has estat feliç.
El pare... que t'estima moltissim.
Joana, no sé si veuràs el blog just d'aqui unes hores i que coincideixi amb el teu aniversari.... però aqui ho deixo: PER MOLTS ANYS A LA MEVA FILLA PREFERIDA!!! (com que no en tic altra!!!!) un petó molt gran. T'estimooooooooooooooooo
ResponElimina